Revelen l’impacte de les mutacions TP53 en les síndromes mielodisplàstiques del5q

Les Síndromes Mielodisplàstiques (SMD) són un grup de neoplàsies hematològiques diagnosticades en adults, generalment majors de 60 anys. Es desconeixen les causes subjacents de les SMD, però les cèl·lules sanguínies del pacient no es desenvolupen correctament i s’acumulen a la medul·la òssia. Amb el temps, les SMD poden evolucionar cap a una forma agressiva de leucèmia mieloide aguda (LMA), una malaltia encara més greu. En el 20% dels casos, les cèl·lules de les SMD presenten l’alteració genètica del5q, una característica bastant benèvola que confereix una major sensibilitat a la lenalidomida i una millor supervivència global.

D’altra banda, l’Organització Mundial de la Salut ha descrit les mutacions en el gen TP53 com un tipus específic de neoplàsia mieloide, caracteritzada per una escassa supervivència global i un major risc de transformació de LMA. Les alteracions en TP53 es troben entre el 5 i el 10% dels casos de SMD, però són presents al 20% dels pacients amb SMD del5q, i els coneixements actuals són inconsistents pel que fa a si la coocurrència de totes dues anomalies suposa una amenaça addicional pels pacients.

Per comprendre l’efecte de tenir tant mutacions del5q com TP53, l’equip de recerca va analitzar una cohort de 682 pacients amb SMD amb del5q (i sense altres reordenacions cromosòmiques), la major reunida fins ara. L’equip, dirigit per investigadors de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, va comptar també amb la col·laboració del Dr. Francesc Solé, cap del laboratori de Síndromes Mielodisplàstiques de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, i de la Dra. Pamela Acha, antiga investigadora del laboratori, actualment a l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron.

En la cohort estudiada, gairebé el 20% dels pacients tenien mutacions en TP53, de les quals el 76% eren monoal·léliques (una sola mutació) i el 24% multihit, el pitjor dels casos. Entre els monoal·lèlics, gairebé la meitat dels casos tenien una freqüència al·lèlica variant (FAV) inferior al 20%, i això significa que una de cada cinc cèl·lules canceroses, o menys, era portadora de la mutació.

Utilitzant aquesta cohort, en la qual les úniques alteracions eren les mutacions del5q i TP53, l’equip de recerca va poder veure els efectes reals de cada condició genètica en el resultat clínic dels pacients en termes de supervivència global, progressió a LMA i taxa d’èxit del tractament, entre d’altres. Els seus resultats, publicats a Blood, la revista acadèmica de més alt nivell en el camp de l’hematologia, van demostrar que el VAF era en realitat una mètrica molt útil, i que el llindar del 20% era clau.

Els resultats van mostrar que les mutacions TP53 multihit i les mutacions TP53 monoal·lèliques amb un VAF superior al 20% s’associaven a resultats molt dolents, independentment de l’estat del5q. Els pacients en aquestes circumstàncies han d’incloure’s en la classe de neoplàsia mieloide TP53 de l’OMS i presenten un major risc de transformació en LMA i menors taxes de supervivència. Per contra, les mutacions TP53 monoal·lèliques amb VAF inferior al 20% es van comportar com si no tinguessin cap mutació TP53 i van mostrar el bon pronòstic típic de la població de SMD del5q.

En conjunt, aquests resultats animen a realitzar una determinació exhaustiva de l’estat mutacional de TP53 durant el diagnòstic, amb especial èmfasi en el VAF (amb un límit fixat en el 20%), com a mitjà per anticipar si un pacient es beneficiaria del tractament estàndard amb lenalidomida o podria necessitar una intervenció terapèutica més intensa.

Aquesta recerca ha estat finançada en part per la Unió Europea, l’Institut de Salut Carles III, el programa CERCA de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia. En l’elaboració d’aquesta notícia no s’han utilitzat eines de IA generativa.